Arenas de Barcelona

Barcelona sempre s'ha caracteritzat per la seva especial sensibilitat ciutadana i respecte cap al seu passat (cultural, històric, arquitectònic ...), però al seu torn per la seva contundent aposta de futur i avantguarda. Les Arenes és un clar exemple en aquest sentit: l'oficialització d'un interessant matrimoni entre respecte arquitectònic historicista i aposta tecnològica. Tot i que l'antiga plaça de toros, en desús des de 1989, no posseïa un elevat valor arquitectònic des del seu estil neo-mudèjar, quedava clar que després de més d'un segle enclavada en tan imponent ubicació, es trobava clarament gravada a la retina ciutadana , i el seu valor simbòlic feia convenient la seva preservació. Per aquest motiu la resposta arquitectònica, ja des dels primers traços, s'orientés cap al seu manteniment, com una segona pell exterior de la nova edificació. No obstant això, tal preservació comportava una gran complexitat tècnica: en primer lloc, pel seu deteriorament físic evident; i en segon, pel seu estrany nivell, a quatre metres d'altura sobre els carrers perimetrals. Però l'esforç tècnic valia la pena, per tal de presentar una forma cilíndrica contundent i atípica. La solució tècnica per aconseguir crear una nova façana sota la façana existent ha consistit en crear una gran via perimetral de formigó armat vist a la qual es transmet el pes superior. També de forma temporal, tota la façana es recolza sobre una corona metàl·lica circular, donat el seu escàs gruix. Un cop restaurada tal façana, passarà a ser una mena de doble pell que quedarà exempta de contacte directe amb la nova edificació, establint-se una passarel·la metàl·lica circular, tibada mitjançant molls i tensors, que complirà una triple funció: la de atirantamiento pròpiament dit, la de passadís d'evacuació contra incendis i la de serveis, instal·lacions i aprovisionament de mercaderies. Així mateix, la planta quarta es destinarà a pista de fúting. Singularitat assegurada per una Barcelona igualment singular. L'edifici disposarà d'un enorme buit central, a manera de hall de recepció a totes les activitats del complex, comercials, lúdiques i d'oci, des d'on observar la vida i efervescència de moviment del conjunt. Visuals tallades, sempre assegurades i perseguides des del disseny. La coberta de l'edifici serà un altre dels grans reptes de resolució tècnica i estructural, doncs s'independitza de la resta de l'edificació per remarcar el seu sentit de flotabilitat. Allà es disposarà d'una de les majors cúpules d'Europa, amb multitud d'usos i possibilitats, així com un passeig perimetral des del qual gaudir la magnífica vista de Barcelona, ​​a 27 metres d'altura i amb més de 300 metres lineals de recorregut. Barcelona sempre ha mancat d'espais de volta i això va remarcar la singularitat de tan suggerent coronació. L'accés a aquest planta de coberta es produirà mitjançant una torre exempta situada al xamfrà dels carrers Gran Via i Tarragona, possibilitant la connexió directa des del nivell d'accés del metro (en estudi tècnic). La intensa promiscuïtat funcional de l'edifici comportarà una interessant potenciació d'usos del gran espai circumdant a la Fira de Barcelona, ​​efectuant un grapat urbanístic amb el Parc Joan Miró i el sòlid eix del carrer Tarragona.